Els músics que hi havia a l’estança de l’entrada han marxat definitivament. Em sembla que els trobaré a faltar, especialment el noi del contrabaix. Com m’agradava sentir-los a prop!

Recordo quan els vaig veure per primer cop, era dilluns i jo arribava a l’escola de la mà de la mama, content i desbordant energia. Bé, i una mica contrariat perquè no m’havia deixat empaitar els coloms. De sobte, alguna cosa em va cridar l’atenció i vaig anar corrent cap al racó on habitualment passen coses que fan volar la imaginació.

Sí, eren uns músics estrafolaris, quasi impossibles, i estaven molt concentrats en la seva interpretació tot i que, ràpid es van adonar de la meva presència i, de tant en tant, algú em dedicava un gest de complicitat.

Vaig estar una bona estona absort, sentint la seva música silenciosa i el seu ritme rialler. La mama, que també estava mirant-se’ls amb cara de “això m’agrada però hem de fer via fill meu”, no em deixava tocar-los. Vaig tenir la sort que algú li va dir bon dia i es van posar a parlar. Llavors, vaig fer un copet al contrabaix i el músic em va picar l’ullet i em va regalar un somriure mentre movia rítmicament el cap. Quin instrument més fantàstic i com fa gaudir al qui ho toca! Jo, com que encara no sé fer l’ullet, li vaig enviar un petó tot just quan la mama m’agafava la mà i m’estirava cap al Mas de la Lluna mentre em renyava. Però jo només sentia aquella música aclaparadora i me’ls mirava amb ganes de quedar-m’hi. Tots quatre es van girar i van cantar: “Tranquil, després ens tornem a veure”.

Sí, quan sigui gran, seré músic i tocaré el contrabaix.