Vet aquí que una vegada, en un poble petitó que era dalt de les muntanyes, hi havia un vent, que també era petitet petitó i es deia Ventolín.

A Ventolín li agradava molt anar al col·le i al parc per jugar i aprendre amb els seus amics. Però el que més li agradava era bufar i bufar i veure com les coses es movien i canviaven de lloc. És clar, això no sempre era ben rebut pels seus amics i per les mames. Us explicaré per què.

Quan Ventolín bufava i bufava ben fort era capaç de fer que els arbres deixessin caure les fulles al carrer. I si la veïna les escombrava, doncs ell venia i les escampava de nou. O quan les mames estenien la roba a l’estenedor, ell bufava i bufava tan fort que arrencava les peces de roba i les feia volar com si fossin moixons. Ell s’ho passava d’allò més però és clar, a les mames no els agradava gens.

Al col·le tampoc era capaç d’estar tranquil i de tant en tant bufava i tots els papers i llibres volaven pels aires. Sí, era divertit, però la mestra s’enfadava molt i l’enviava cap a casa.

A poc a poc Ventolín va anar quedant-se sol, ningú volia jugar amb ell. Pobre Ventolín! Va haver de buscar nous amics a la muntanya, allà tot és més natural i el vent es ben rebut normalment.

És així com es va fer molt amic dels núvols. Als núvols els encantava que Ventolín bufés ben fort perquè se’ls emportés cap aquí o cap allà, que els fes canviar de forma i que els ajudes a replegar-se i estar ben juntets quan el fred de l’hivern era més present.

Un dia de primavera, van començar a arribar uns núvols rodons i molt grans de color gris fosc. Ventolín no els havia vist mai i els va preguntar si volien jugar amb ell, però aquests núvols tan impressionants li van dir que toqués el dos i que no els molestés amb els seus jocs…I Ventolín va marxar més lluny del poble encara buscant algú amb qui jugar una bona estona.

Aquells núvols tremendots portaven una tempesta i volien deixar-la caure a sobre del poble d’en Ventolín. I dit i fet, van començar per deixar anar uns trons (brrrrrmmm, brrrrrm) que van espantar tothom. Després van començar amb els llampecs (fsiu, fsiu) i els trons i llampecs li van dir a la pluja que comencés a caure de valent i a córrer pels carrers i places del poble. Tothom estava molts espantat i ningú es veia amb cor de sortir de casa.

La mestra va pensar: “que bo que seria que Ventolín vingués per ajudar-nos fent fora aquesta tempesta tan perillosa! Em posaré la jaqueta, les botes per trepitjar tolls, agafaré el paraigües i aniré a les muntanyes per demanar-li que torni i ens ajudi.

I dit i fet, se n’hi va anar xino-xano aguantant les envestides dels trons i els llampecs i trepitjant tots els tolls que trobava pels carrers. Quan va sortir del poble va començar a cridar: “Ventolín, Ventoliiiin, Veeeeentoooooliiiiiin!” . Finalment el va trobar en una vall jugant amb els moixonets a tocar i parar. Li va explicar que la tempesta els tenia tancats a casa i que tenien molta por, i li va demanar que fes el favor d’ajudar-los.

Ventolín, que era molt bona persona, no ho va dubtar ni un moment i va tornar amb la mestra cap al poble. Va començar a bufar, i a bufaaaaar, i a bufaaaaaar moooooolt fooort! Va bufar tan fort que els núvols de la tempesta van començar a perdre la força fins que van decidir marxar per intentar refer-se i omplir-se de pluja, trons i llampecs en un altre lloc, ben lluny de Ventolín.

I va ser així com Ventolín va tornar a ser estimat per grans i petits del poble. Ell, per la seva banda, va començar a mesurar la força del seu buf i, en comptes de fer malifetes, ajudava a eixugar la roba de l’estenedor, a escombrar i amuntegar les fulles del carrer, a eixugar els cabells dels infants després del bany. Tothom se sentia molt i molt feliç tenint a Ventolín com amic.

I Vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.