Cap a migdia, a l’hora de recollir els petits a l’escola, plovia a bots i barrals. vaig anar fins a l’entrada per valorar l’abast del tema. A prop de la porta vaig topar amb una escena gairebé irreal. Asseguts en un racó, l’avi, que havia vingut a buscar la petita, li treia les sabates. Aliens a les presses dels qui arribaven i l’esverament dels qui marxaven amb els petits ben embolcallats, mantenien una conversa tranquil·la i la complicitat es podia tocar.

Amb l’ànim de no distorsionar la màgia del moment vaig parar l’orella mentre passava la baieta pel terra.

Vols que et posi un altre mitjonet a sobre d’aquest per si et mulles? li preguntà l’avi. I ella se’l mirà amb els ulls com a cireres i el somriure que li eixamplava les galtes rodones.

Sí, li contestà. I l’avi tragué de la bossa un segon parell de mitjons per posar-los-hi amb calma i cura, paladejant el moment.

A mi se m’havia acabat la feina de recollir l’aigua i, en un moment que no entrava ni sortia ningú, vaig aprofitar per acostar-m’hi i fer un petit tast. No em va caldre res més que respondre amb un somriure a les seves mirades per colar-me en el seu univers.

La petita no va dir res, però la seva mirada bullia de vida. Llavors l’avi va començar a parlar-nos, a tots dos, del que farien un cop que la petita tingués les botes d’aigua ben calçades. No era la primera vegada que ho feien i no volien perdre’s ni un sol toll dels que trobessin camí a casa.

Mentre parlava ens anava mirant ara a l’un, ara a l’altre captivant-nos amb els seus ulls brillants i les paraules fascinants i entenedores també per a ella.
Quina sort, pensava jo, que té aquesta petita! I que afortunat i savi aquest home que gaudeix de la vida tan plenament!

Ah! i no faltava tampoc el paraigües, un dels estris més preuats pels petits com tos els qui som pares sabem. Un paraigües transparent per facilitar el pas segur sense renunciar a gaudir de portar-lo ben obert i d’observar com la pluja esdevé un fenomen meravellós.

Em vaig acomiadar a contracor perquè me n’hauria anat amb ells si hagués pogut. Emocionat, vaig tornar a la feina. Quin moment més bonic havia viscut gràcies a ells!

Ha passat una setmana però el record d’aquells instants és viu i ho he volgut compartir amb vosaltres.